El fesol i penca en la Renaixença valenciana

És aquest un tema, sens dubte, fascinant i ple d'interès que avui, dia de sant Vicent Màrtir, m'agradaria plantejar-te. Com és possible que entre tanta barraqueta, tanta fallera, i tant de romanç, els pares de la nostra literatura contemporània no dedicaren un lloc d'honor a la que és, de manera indiscutible, la gran aportació valenciana al patrimoni mundial: l'arròs en fesols i naps.

Reflexiona amic meu, però no desesperes. Malgrat no trobar-se tan ben situat com la paella i l'orxata en el rànquing de símbols patris, aquest distingit plat conta amb uns versos dedicats pel mestre Llorente, i trets de l'oblit pel diari Valéncia Hui ara fa uns mesos. (bueno, de l'oblit tampoc, que mon tio Paco se'n sap un tros)

La cosa va així:

Per l’horta, tocant mitj-dia,
plens de infantil alegria,
dijosos y satisfets,
tornaven á la alqueria
dos pobres fematerets.
L’un y l’altre, al escoltar
les dotse, que en só de queixa
els cridaven à la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.
Lo més menut, que li guanya
al altre que l’acompanya
en vigor li digué aixina:
Si fores lo Rey d’Espanya
¿qué dinaries tu vui?
Alsant lo front ple de arraps,
i soltant la llengua pronta,
li contestà: -¿Pues no ho saps?
¡Quina pregunta més tonta!...
Arròs en fesols y naps.
¿Y tu? -Afegí lo major.
Lo menut llansà un suspir,
i torcantse la suhor,
li replicà: -¿Qué he de dir?,
Si tu has dit ja lo millor.